Quins trapelles!

A dins la rectoria, ens sentíem segurs. Eren tres quarts i un soroll molt fort es va sentir a la porta de l'entrada. Immediatament, des de cadascuna de les finestres, unes veus que cridaven els nostres noms.Sentíem la presència d'uns humans que no sabíem si eren vius o morts. De cop es va fer el silenci. Pensàvem que tot s'havia acabat. Eren les quatre de la nit. No sé perquè em va semblar que un dels riures tenia alguna semblança amb el riure d'en David.Per un moment, vaig tenir la certesa que les veus es corresponien als companys de curs dels meus amics: la Irina, en Jeroni, l'Ainhoa, l'Alba Jumilla, l'Alba Planas, en Marc, en GUillem, en Xavier i en David. No podia creure'm que haguessin estat capaços d'espantar-nos d'aquesta manera. No sabia si explicar-ho o callar. Necessitava pensar com els hi podríem tornar.

La meva màquina de pensar s'havia engegat i no podia parar: calar foc a un ninot i fer-los creure que era un de nosaltres? Construir amb les espines del peix o amb els ossos de pollastre algun animal horrible i projectar-lo mitjançant ombres xineses?

No se'n podien riure, de nosaltres! Els hi hem de tornar. Seguidors teniu alguna idea?