TOT TÉ SOLUCIÓ!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Vaig prendre la decisió més important de la meva vida, crec. En Xavier, després que li escrivís al mur del seu facebook, va entendre perfectament el meu estat. Pensava que potser es creuria que era una excusa, que la sortida al mercat no m'havia agradat, que ell no em feia el pes o.... qui sap què es pensaria quan llegís que no podia anar als Kars. La seva resposta em va tranquil·litzar: " Ep, no passa res. Si vols, vinc a casa la teva àvia, la conec i em coneix, mmirem una pel·li, fem crispetes, bevem una cola i xerrem una estona.Fa?" Era un pla perfecte. Li vaig comentar a la meva àvia, la Teresa. Una dona de món com ella no va trobar gens descabdellat que ens visités un desconegut amb la intenció de fer-me companyia una estoneta. Us he de comentar que la meva àvia ha viscut en llocs molt exòtics. Va conèixer el meu avi quan eren joves a la festa major, es van enamorar i van decidir que quan poguessin es casarien. El meu avi que era molt emprenador, va marxar a buscar feina al Congo Belga. En va trobar en una empresa alemanya instal·lada al país. Es van casa per poders i la meva àvia va viatjar cap al Congo Belga. Quan va quedar embarasada de la meva mare, va tornar a casa seva amb la seva mare i així esperar que naixés la seva filla. Pensava que el Congo no era un país prou segur per a néixer una criatura. Recordo que quan es van traslladar, per la feia de l'avi, a la Conxinxina, buscava en el mapa la regió i m'imaginava els meus avis amb tots els objectes comprats al Congo: ulalls de marfil, màscares,collarets... i instal·lant-se en un país tan diferent. Bé, l'àvia es va posar a preparar el dinar. Va pensar que en Xavier es deliria per un bon plats de macarrons i carn arrabossada. també es va entretenir en fer una sara de postres. Quina passada, la meva àvia!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Van trucar la porta a les dotze en punt. L'àvia va anar a obrir la porta mentre jo m'estava estirada al sofà una mica més recuperada de la indigestió. En Xavier, tan espontani com sempre, li va fer un petó i li va regalar una rosa. Crec que volia començar amb bon peu la relació familiar. Ho va aconseguir. El dinar va ser espèndit, la conversa també. Com ja sabeu, la gent gran sol fer la migdiada i l'àvia ens va deixar mirant la pel·li que feia dies que volia veure: Blue Jasmine

No sé si l'heu vista. Us en faré cinc cèntims: una dona de classe alta, però que molt alta, de cop es queda sense ni cinc. Comença a viure a casa la seva germana que és una dona que treballa en un restaurant de fast food. Sempre se la mira com si no fos ningú. Tota la pel·lícula vol explicar-nos que algunes persones viuen vides molt falses. Espero que la meva vida no ho sigui i que la història que estic començant sigui de veritat. Fins aviat.