Tinc els ulls plens de llàgrimes, llàgrimes que m'omplen dels ulls.
El poeta Pablo Neruda va escriure un vers que deia:
"Hoy puedo escribir los versos mas tristes de mi vida"
Moltes vegades havia escoltat aquest vers però no havia captat el significat complert; no sabia que podíem sentir-nos tan tristos. Avui, després d'haver-me acomidat, per sempre, d'en Xavier, els he entès i sentit com mai havia sentit cap altre vers.
Poques paraules per dir-vos que no el tornaré a veure, que no tornaré a riure amb ell, que no tornaré a escoltar el silenci amb ell...
Diuen que som el que ens han fet sentir i ell m'ha fet sentir, en el poc temps que hem compartit, que era especial.
A partir d'ara viuré sabent que sóc una mica millor perquè m'han estimat i jo també he estimat.
M'he de refer, tornar-me a estimar i deixar que m'estimin. Com diu el poeta Ponç Pons, em miro al mirall i em busco de nou:
"Veig un tipus que em guaita al mirall i somriu
abatut amb un deix de tristor i de nostàlgia
¿Qui ets? li dic ¿Què vols? ¿No em coneixes? Sóc tu:"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada