Dos és millor que un

Acabo d'arribar a casa. No puc esperar. Només d'arribar he engegat el meu blog. Haig d'explicar-vos tot el que he viscut avui. En aquests moments tinc al davant la fotografia que ens hem fet junts. Quina passada!!!!Es pot ser més feliç??????????????????????????????NO. Com ja us vaig dir, hem anat al mercat i ens hem trobat a les 12. No ha arribat tard: quan he arribat, a tres quarts de dotze, ell ja hi era. M'estava esperant dret davant l'estació de bus on jo baixava. M'ha agafat de sorpresa: estava tan feliç de veure'l. Tot al voltant semblava que estés esperant aquest moment. El dia era magnífic:feia sol i les parades ja eren plenes de gom a gom. Hi havia paradetes amb menjar que fumejaven i alguns dels firaires promocionaven els seus productes cridant ben fort.Nosaltres hem decidit anar a una paradeta i m'ha regalat un anell típic del país.

El blau de la joia era tan intens com els moments que estàvem vivint. He pensat que , el moment, es mereixia una fotografia i li he proposat d'anar a una d'aquestes casetes on t'asseus a dins en un petit tamboret i et fan una instantània on surts fent carotes divertides. Ens n'han sortit quatre i ens les hem repartit.

Després de passar-nos una estona ben divertida, hem passejat pel mercat i hem comprat uns quans animalots fregits que no sé pas ben bé què eren:

Arribava el moment d'acomiadar-nos i em sabia greu: s'havia fet tan curt el dia!!!!!!!!!! Calia deixar-nos anar i esperar una nova oportunitat. Vaig passar-li el meu telèfon i sense pensar-m'ho vaig besar-lo com si li robés un petó. Avui que tinc petons de sobres, us en faig arribar un. Fins aviat.

ENS TROBEM

Seguidors, com us ha anat la setmana? Cada dia sembla més interessant el que visc.Com us ho explicaria però ho intentaré. De vegades la vida et sorprèn amb noves coneixences. Si em seguiu, ja ho sabeu. Pensava que no el tornaria a veure, que seria una persona de qui no en saps res més. No ha estat així. Si no recordo malament, vaig sortir de la feina, el dilluns, cap a les 8:00, vaig sentir que algú em cridava pel meu nom quan estava a punt d'agafar el bus per anar a casa de la meva àvia. Era ELL. Vaig respirar a fons i vaig fer com si no el veiés. Vaig pujar al bus i ell va fer el mateix. Ens vam asseure junts i vam començar a parlar. La conversa va transcórrer com si ens coneguessim des de sempre.Teníem les mateixes preferències i no sé com em va proposar de visitar un dels mercats més curiosos de la zona. Primer vaig dubtar, sempre m'havien dit que desconfiés dels desconguts però em resultava tan familiar... que no m'hi vaig poder resistir. El mercat era sempre el dissabte i van decidir que ens hi trobaríem a les 12 del migdia. Tota la setmana, me l'he passada imaginant com seria el moment: pensava en quina roba em posaria, si arribaria d'hora o em faria esperar, si estaria nerviosa, si ell també passaria per les mateixes emocions o, si bé, no vindria. Quin caos el meu cap!!!!!!!! Sisplau, seguidors, no em deixeu sola, us necessito més que mai. Fins aviat.

mercat matutí de Kratie

Kratie Cambodia

Primera entrada

Benvolguts amics seguidors del meu blog,

Com ja sabeu sóc a la Conxinxina on he passat el Nadal. Aquests dies han estat diferents i meravellosos. Tot m'ha semblat extraordinari perquè m'he enamorat.No m'esperava aquesta aventura a la meva edat. Era una tarda molt freda i tenia ganes de prendre alguna cosa que em fes passar el fred.Vaig entrar en una cafeteria i em vaig asseure en una taula prou llarga on seien més persones. Algunes menjaven, d'altres llegien. Vaig començar a observar-los i imaginar-me històries que prodrien viure en el seu món. Mentre estava pensant en totes aquestes visions imaginàries, vaig sentir que algú m'observava però no sabia qui. Sentia la força d'una mirada que no podia identificar. No sé com vaig oblidar la sensació que sentia i vaig demanar a la cambrera que em servís un te ben calent. La televisió estava projectant un partit de futbol i els seguidors estaven molt emocionats amb els gols que anaven cantant. Jo em distreia amb el meu Ipad i el meu correu. Al cap d'una mitja hora, vaig decidir marxar cap al centre comercial que tenia a dues passes. Vaig aixecar-me i algú se'm va adreçar: era un home d'uns cinquanta anys, amb els ulls d'un blau penetrant on vaig imaginar el meu mar mediterrani. En el seu català macarroni em va dir: "no sé qui ets, però ets qui esperava."