Quins trapelles!

A dins la rectoria, ens sentíem segurs. Eren tres quarts i un soroll molt fort es va sentir a la porta de l'entrada. Immediatament, des de cadascuna de les finestres, unes veus que cridaven els nostres noms.Sentíem la presència d'uns humans que no sabíem si eren vius o morts. De cop es va fer el silenci. Pensàvem que tot s'havia acabat. Eren les quatre de la nit. No sé perquè em va semblar que un dels riures tenia alguna semblança amb el riure d'en David.Per un moment, vaig tenir la certesa que les veus es corresponien als companys de curs dels meus amics: la Irina, en Jeroni, l'Ainhoa, l'Alba Jumilla, l'Alba Planas, en Marc, en GUillem, en Xavier i en David. No podia creure'm que haguessin estat capaços d'espantar-nos d'aquesta manera. No sabia si explicar-ho o callar. Necessitava pensar com els hi podríem tornar.

La meva màquina de pensar s'havia engegat i no podia parar: calar foc a un ninot i fer-los creure que era un de nosaltres? Construir amb les espines del peix o amb els ossos de pollastre algun animal horrible i projectar-lo mitjançant ombres xineses?

No se'n podien riure, de nosaltres! Els hi hem de tornar. Seguidors teniu alguna idea?

TOTS JUNTS

La Isabel ha començat a reaccionar. Però no era ben bé ella. M'explico: parlava en una llengua que no enteníem i no parava de mirar-nos a tots com si no ens conegués. En Guillem ens ha recomanat que intentessim, mitjançant signes, portar-la a dins de la Rectoria on en Víctor, que portava el seu mòbil, podria trucar al 112 i que la vinguéssin a buscar.

Tots hem intentat que ens fes cas. Després de molta estona, l'Abel ho ha aconseguit. La Isabel l'ha seguit i ha entrat a dins. En Víctor no trobava el mòbil, l'Ivan la trobat dins de la motxilla i han fet la trucada: no hi havia cobertura. Començava a arribar l'hora, teníem por que l'espectre tonés com ens havia avisat a tres quarts.

La nostra intenció va ser començar a tancar amb clau totes les portes i esperar a dins fins que es fes clar.

A tres quarts, ens trobem!

Sabràs molt aviat què ens ha esdevingut aquesta nit. Els companys s'han despertat amb els sons de la nit. Un espectre se'ns ha aparegut davant dels nostres llits. Parlava amb veu dolça però atemoritzant. Ens repetia insistentment: a tres quarts, ens trobarem." En Jhoan, que és molt de la broma, ha pensat que es tractava d'algun alumne de quart que ens volia fer una broma. S'hi ha apropat i li ha volgut estirar els cabells. Només de tocar-los, ha sentit un calfred per tot el cos i ha demanat ajuda. En Guillem, que té grans coneixements científics, ens ha recomanat fugir. Creu que l'espectre s'ha transportat des de l'Edat Mitjana i sembla prou enfadat. L'Abel, obedient com és, ha estat el primer de fer cas. L'Ivan, en Carlos i en Víctor, parlant de les seves coses com sempre, no s'ha adonat que tots els altres començàvem a fugir i que es quedaven ben sols amb el personatge que semblava tenir projectes terrorífics per a aquella nit. Mentre ens estàvem escapant, la Nàdia ha començat a dir paraulotes i l'Aina a riurecom una histèrica. la Isabel de tanta por s'ha desplomat i no podia respirar. L'Ivan, en Carlos i en Víctor quan han vist la Isabel per terra, l'especte d'allò més rabiós i en Jhoan, l'Abel i en Guillem cames ajudeu-me.... No se n'han sabut avenir. No sé com ho farem però n'hem de sortir tots junts d'aquí.

Al bell mig de la por

Kali, la deessa índia que demana sang per a poder continuar vivint, s'ha fet present a la rectoria de Vilanna. La nit és clara, hi ha una immensa lluna plena i el so dels vampirs comuns sembla la melodia més esfereidora que hagi bressolat mai la meva nit. Sabia, pel que m'havia explicat el meu professor d'antropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, que els vàmpirs comuns eren uns éssers que habitaven la zona d'Amèrica Central. No m'havia plantejat mai la possibilitat de tenir-los tant a prop.

En un primer moment, la melodia s'ha fet irritant però, a mesura que l'he anat escoltant, s'ha fet imperiosa la necessitat de saber-ne l'origen del cert. No sé si despertar els companys, no sé si he de sortir sola, no sé si haig d'abandonar la idea de sortir a fora, no sé.... Si us plau, ajudeu-me! Estic en perill?

DES DE BESCANÓ

Fa dos dies, era amb l'àvia i treballant de restauradora.Il·lusionada amb una relació nova. Avui sóc a Bescanó, a casa, amb l'escalfor de la família,Amb la companyia dels meus amics i amb un poble que se m'apareix com un quadre impressionista:

descobreixo de nou, el riu, la platgeta vora el Ter

Quina llum! Ja ho té la primavera: ens il·lumina de nou el paisatge adormit de l'hivern i ens deixa veure, amb més claredat, el que tenim ben a tocar. Aquesta tarda, si tot va bé, ens trobarem, a La Torre, amb els companys. Tenim moltes coses per explicar-nos. Crec que serà una oportunitat única per proposar-los una estada a la rectoria de Vilanna.

Un cop instal·lats, ja començarem l'aventura del bloc sobre les nostres històries amb els vampirs a Vilanna. Però no ens precipitem, primer haurem d'organitzar-nos: demanar permís per escrit a l'Ajuntament,provisions, sacs de dormir... Quina passada! Ja m'hi veig. I vosaltres, voldreu acompanyar-nos, des de casa, mentre llegiu el que ens va passant? No us ho podeu perdre. us aniré informant. Petonassos.

TORNO A CASA

Seguidors, torno a casa!!!!!!!!!! Per sortir d'aquesta relació que m'ha portat l'atzar. Vull deixar que la sort, l'atzar, decideixi el meu nou camí.No vull passejar pels mateixos llocs que havia passejat amb en Xevi. Crec que el que he de fer és dedicar-me a treballar de restauradora: hauré de buscar feina i, tal vegada, escriuré. La sensació d'escriure és molt forta perquè et permet viure el que tu vols, no cal que sigui real o viscut, pura fantasia.

Si voleu podem començar una nova història. Tinc uns companys que crec que em poden ajudar a fer-la. Encara no us he parlat d'ells, són en Guillem, l'Abel, en Víctor, en Jhoan, en Carlos,l'Ivan, la Nàdia, la Isabel i l'Aina. Són fantàstics. En aquests moments, són a països diferents treballant i estudiant. Crec que aviat tornen a Bescanó i els proposaré fer entre tots una història fantàstica: de vampirs?

Bé, quan ja ho tingui clar, us ho explico. espero que em feu propostes. Fins aviat petons de tot cor

S'HA ACABAT PER SEMPRE

Tinc els ulls plens de llàgrimes, llàgrimes que m'omplen dels ulls. El poeta Pablo Neruda va escriure un vers que deia: "Hoy puedo escribir los versos mas tristes de mi vida" Moltes vegades havia escoltat aquest vers però no havia captat el significat complert; no sabia que podíem sentir-nos tan tristos. Avui, després d'haver-me acomidat, per sempre, d'en Xavier, els he entès i sentit com mai havia sentit cap altre vers. Poques paraules per dir-vos que no el tornaré a veure, que no tornaré a riure amb ell, que no tornaré a escoltar el silenci amb ell... Diuen que som el que ens han fet sentir i ell m'ha fet sentir, en el poc temps que hem compartit, que era especial. A partir d'ara viuré sabent que sóc una mica millor perquè m'han estimat i jo també he estimat. M'he de refer, tornar-me a estimar i deixar que m'estimin. Com diu el poeta Ponç Pons, em miro al mirall i em busco de nou: "Veig un tipus que em guaita al mirall i somriu abatut amb un deix de tristor i de nostàlgia ¿Qui ets? li dic ¿Què vols? ¿No em coneixes? Sóc tu:"

EP, UN MOMENT!!!!!!!!!!!!!!!!!

No us ho creureu, us ho juro! Hem quedat pel face amb en Xavier:ens anava bé cap a les cinc de la tarda.Vam pensar que aniria bé trobar-nos i repartir-nos les tasques necessaries per poder marxar tres dies. Volíem planificar la visita al Temple de Ta Prohm: Aquest Temple és molt conegut perquè va ser l'escenari de la pel·lícula Tomb Raider. També se'l coneix pel temple de les arrels. El temple està dedicat a Shiva.

Com que està situat a la zona de Angkor Thom (La Gran Ciutat), calia que busquessim transport

Ens hauria agradat fer-la amb moto però el trajecte és molt llarg i no tenim tants dies de vacances. Vam pensar que la sortida ens portaria uns tres dies si feiem el viatge pel riu Menkong amb slow-boats. Cada dia navegaríem unes sis hores.crec que serà una manera ben bonica de conèixer-nos de veritat. En tinc moltes ganes.

A veure com anirà. Com sempre, un petonàs.

TORNO A LA RUTINA

Amics, avui, dilluns, ha estat un dia molt normalet.Sé que encara no us he explicat de què treballo. La meva vocació és restaurar obres d'art.

He estat treballant al The Dali Museum de Sant Petersburg de Florida en el qual hi ha moltes de les obres més importants de l'artista.

Quan va arribar Nadal, vaig sentir l'enyorança de l'àvia i em va semblar una molt bona idea venir-la a visitar i buscar feina en algun museu que necessités alguna restauradora. Com ja sabia, a la Conxinxina, no trobaria cap museu sobre l'obra de Salvador Dalí però el que hi trobaria seria l'escalfor de l'àvia i feina també. Em vaig acomidar dels companys de feina i amb les maletes a punt, ja em sentia com a casa. No vaig tardar gaire a trobar un lloc de feina en una botiga de vell

No m'ha costat massa adaptar-me als costums de feina de la població i sobretot m'ha anat molt bé que el propietari fos d'origen català: els seus pares van marxar després de la Guerra Civil espanyola. La meva jornada és de cinc hores, no hi ha més feina i em paguen per hora treballada i puc mantenir-me i no haver de ser un estorb per a l'àvia. Me'n vaig cap a fer nones i fins demà. MUÀ

TOT TÉ SOLUCIÓ!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Vaig prendre la decisió més important de la meva vida, crec. En Xavier, després que li escrivís al mur del seu facebook, va entendre perfectament el meu estat. Pensava que potser es creuria que era una excusa, que la sortida al mercat no m'havia agradat, que ell no em feia el pes o.... qui sap què es pensaria quan llegís que no podia anar als Kars. La seva resposta em va tranquil·litzar: " Ep, no passa res. Si vols, vinc a casa la teva àvia, la conec i em coneix, mmirem una pel·li, fem crispetes, bevem una cola i xerrem una estona.Fa?" Era un pla perfecte. Li vaig comentar a la meva àvia, la Teresa. Una dona de món com ella no va trobar gens descabdellat que ens visités un desconegut amb la intenció de fer-me companyia una estoneta. Us he de comentar que la meva àvia ha viscut en llocs molt exòtics. Va conèixer el meu avi quan eren joves a la festa major, es van enamorar i van decidir que quan poguessin es casarien. El meu avi que era molt emprenador, va marxar a buscar feina al Congo Belga. En va trobar en una empresa alemanya instal·lada al país. Es van casa per poders i la meva àvia va viatjar cap al Congo Belga. Quan va quedar embarasada de la meva mare, va tornar a casa seva amb la seva mare i així esperar que naixés la seva filla. Pensava que el Congo no era un país prou segur per a néixer una criatura. Recordo que quan es van traslladar, per la feia de l'avi, a la Conxinxina, buscava en el mapa la regió i m'imaginava els meus avis amb tots els objectes comprats al Congo: ulalls de marfil, màscares,collarets... i instal·lant-se en un país tan diferent. Bé, l'àvia es va posar a preparar el dinar. Va pensar que en Xavier es deliria per un bon plats de macarrons i carn arrabossada. també es va entretenir en fer una sara de postres. Quina passada, la meva àvia!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Van trucar la porta a les dotze en punt. L'àvia va anar a obrir la porta mentre jo m'estava estirada al sofà una mica més recuperada de la indigestió. En Xavier, tan espontani com sempre, li va fer un petó i li va regalar una rosa. Crec que volia començar amb bon peu la relació familiar. Ho va aconseguir. El dinar va ser espèndit, la conversa també. Com ja sabeu, la gent gran sol fer la migdiada i l'àvia ens va deixar mirant la pel·li que feia dies que volia veure: Blue Jasmine

No sé si l'heu vista. Us en faré cinc cèntims: una dona de classe alta, però que molt alta, de cop es queda sense ni cinc. Comença a viure a casa la seva germana que és una dona que treballa en un restaurant de fast food. Sempre se la mira com si no fos ningú. Tota la pel·lícula vol explicar-nos que algunes persones viuen vides molt falses. Espero que la meva vida no ho sigui i que la història que estic començant sigui de veritat. Fins aviat.

Estic de pega,uff!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Nois, segur que ja heu pensat que aquestes bestioles estranyes, fregides i ventilades al cel de la Conxinxina no poden portar res de bo. Ha estat així. Després d'escriure al blog, he estat una estona llegint. El llibre és molt interessant, es titula: Tres relats de Sant Petersburg de Nicolai V. Gógol. Un d'aquests relats porta per títol L'abric. En aquest text, un home que ha estalviat al llarg de la seva vida per tenir un abric, quan l'aconsegueix, li roben. El que ve a continuació espero que ho descobrir quan el llegiu: és la part més interessant i no us la vull xafar.

Bé, però anem al que anàvem: les bestioles m'han fet mal:mal de cap, vòmits, mareig... Estic feta un nyap!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Creieu que en Xevi, així és com es diu l'home que m'ha fet embogir, vol fer un tomb pel circuït de karts d'aquí unes hores?????????????????????????????????

Podria dir-li que no, que em fa mal tot el cos però puc perdre l'oportunitat de tornar-lo a veure? M'ha citat a les 12 del migdia, a les pistes que hi ha molt a prop de casa l'àvia. Què faig, amics seguidors??????????????????????????????????????? Ja ho sabeu, us necessito. petons

Dos és millor que un

Acabo d'arribar a casa. No puc esperar. Només d'arribar he engegat el meu blog. Haig d'explicar-vos tot el que he viscut avui. En aquests moments tinc al davant la fotografia que ens hem fet junts. Quina passada!!!!Es pot ser més feliç??????????????????????????????NO. Com ja us vaig dir, hem anat al mercat i ens hem trobat a les 12. No ha arribat tard: quan he arribat, a tres quarts de dotze, ell ja hi era. M'estava esperant dret davant l'estació de bus on jo baixava. M'ha agafat de sorpresa: estava tan feliç de veure'l. Tot al voltant semblava que estés esperant aquest moment. El dia era magnífic:feia sol i les parades ja eren plenes de gom a gom. Hi havia paradetes amb menjar que fumejaven i alguns dels firaires promocionaven els seus productes cridant ben fort.Nosaltres hem decidit anar a una paradeta i m'ha regalat un anell típic del país.

El blau de la joia era tan intens com els moments que estàvem vivint. He pensat que , el moment, es mereixia una fotografia i li he proposat d'anar a una d'aquestes casetes on t'asseus a dins en un petit tamboret i et fan una instantània on surts fent carotes divertides. Ens n'han sortit quatre i ens les hem repartit.

Després de passar-nos una estona ben divertida, hem passejat pel mercat i hem comprat uns quans animalots fregits que no sé pas ben bé què eren:

Arribava el moment d'acomiadar-nos i em sabia greu: s'havia fet tan curt el dia!!!!!!!!!! Calia deixar-nos anar i esperar una nova oportunitat. Vaig passar-li el meu telèfon i sense pensar-m'ho vaig besar-lo com si li robés un petó. Avui que tinc petons de sobres, us en faig arribar un. Fins aviat.

ENS TROBEM

Seguidors, com us ha anat la setmana? Cada dia sembla més interessant el que visc.Com us ho explicaria però ho intentaré. De vegades la vida et sorprèn amb noves coneixences. Si em seguiu, ja ho sabeu. Pensava que no el tornaria a veure, que seria una persona de qui no en saps res més. No ha estat així. Si no recordo malament, vaig sortir de la feina, el dilluns, cap a les 8:00, vaig sentir que algú em cridava pel meu nom quan estava a punt d'agafar el bus per anar a casa de la meva àvia. Era ELL. Vaig respirar a fons i vaig fer com si no el veiés. Vaig pujar al bus i ell va fer el mateix. Ens vam asseure junts i vam començar a parlar. La conversa va transcórrer com si ens coneguessim des de sempre.Teníem les mateixes preferències i no sé com em va proposar de visitar un dels mercats més curiosos de la zona. Primer vaig dubtar, sempre m'havien dit que desconfiés dels desconguts però em resultava tan familiar... que no m'hi vaig poder resistir. El mercat era sempre el dissabte i van decidir que ens hi trobaríem a les 12 del migdia. Tota la setmana, me l'he passada imaginant com seria el moment: pensava en quina roba em posaria, si arribaria d'hora o em faria esperar, si estaria nerviosa, si ell també passaria per les mateixes emocions o, si bé, no vindria. Quin caos el meu cap!!!!!!!! Sisplau, seguidors, no em deixeu sola, us necessito més que mai. Fins aviat.

mercat matutí de Kratie

Kratie Cambodia

Primera entrada

Benvolguts amics seguidors del meu blog,

Com ja sabeu sóc a la Conxinxina on he passat el Nadal. Aquests dies han estat diferents i meravellosos. Tot m'ha semblat extraordinari perquè m'he enamorat.No m'esperava aquesta aventura a la meva edat. Era una tarda molt freda i tenia ganes de prendre alguna cosa que em fes passar el fred.Vaig entrar en una cafeteria i em vaig asseure en una taula prou llarga on seien més persones. Algunes menjaven, d'altres llegien. Vaig començar a observar-los i imaginar-me històries que prodrien viure en el seu món. Mentre estava pensant en totes aquestes visions imaginàries, vaig sentir que algú m'observava però no sabia qui. Sentia la força d'una mirada que no podia identificar. No sé com vaig oblidar la sensació que sentia i vaig demanar a la cambrera que em servís un te ben calent. La televisió estava projectant un partit de futbol i els seguidors estaven molt emocionats amb els gols que anaven cantant. Jo em distreia amb el meu Ipad i el meu correu. Al cap d'una mitja hora, vaig decidir marxar cap al centre comercial que tenia a dues passes. Vaig aixecar-me i algú se'm va adreçar: era un home d'uns cinquanta anys, amb els ulls d'un blau penetrant on vaig imaginar el meu mar mediterrani. En el seu català macarroni em va dir: "no sé qui ets, però ets qui esperava."